El cáncer no avisa a nadie. – Mi montaña rusa emocional…

Aquí estoy… ante una pantalla en blanco, mi cabeza a punto de estallar y mil emociones por exteriorizar…

¡Qué semana!

Me encontraba mal, bastante mal.

Esta semana tocaba Neupogen, son unas inyecciones para subir las defensas, son odiosas y una vez sientan mejor, otras peor; creo que esta semana me sentaron peor que nunca. Sentía el dolor en todas mis articulaciones, mi cuerpo entumecido, me sentía muy débil y con el estómago del revés.

Por alguna de esas maravillas de la vida mi hermana me da una sorpresa… La llegada de mi sobrino se ha adelantado una semana y bufff! ¡Vaya subidón!

Él solito, el más pequeño de la familia es quien, por arte de magia, ha tenido la capacidad de darme un giro de 360º, con mi adrenalina por las nubes, la emoción a flor de piel y pletórica de felicidad me curó del todo. Ha conseguido que esta dosis de Neupogen se convierta en un paseo.

 

<<Gràcies Aniol per fer-me tant feliç, aquest segurament és un dels pitjors anys de la meva vida, tot i que per dolent que sigui em quedo amb mil coses bones, però tu abans de néixer ja m’has donat moltes alegries, no tenen preu totes les patadetes que he pogut sentir cada vegada que he posat la mà a sobre la panxa de la mama, les converses amb tu, no sóc la teva mami però segur que també reconeixes la veu de la teva tia (la pesada de la teva tia), poder compartir els preparatius per a la teva arribada.

T’estimem molt petit Aniol, aquest és el teu any i la teva arribada fa que el càncer no sigui important. A casa, l’esdeveniment de l’any, és que ha nascut l’Aniol.>>


Gracias Aniol por hacerme tan feliz, seguramente es el peor año de mi vida, aunque siempre me quedaré con mil cosas buenas, pero tu antes de nacer ya me has dado muchas alegrías, no tiene precio poder sentir tus patadas cada vez que he puesto mi mano en la barriga de mamá, cada conversación contigo, no soy tu mami pero seguro que también reconoces la voz de tu tía (la pesada de tu tía), poder compartir los preparativos de tu llegada.

Te queremos mucho, éste es tu año y tu llegada hace que el cáncer ya no sea importante. En casa, el acontecimiento del año es que ha nacido Aniol.

 

Y cuando te encuentras rebosante de felicidad, la vida te abofetea, porque la vida es maravillosa pero a la vez tan cruel e injusta…

 

Desde ayer brilla una estrella más en el cielo, una estrella en forma de E.

La estrella de una GRAN persona, una GRAN madre, una GRAN amiga, una GRAN luchadora. Alguien que no ha dado su lucha por perdida, que ha batallado contra esta enfermedad con todas sus fuerzas y ha entregado hasta su último aliento.

Y es cuando tu corazón se desgarra por dentro y los momentos de felicidad se ven compartidos con momentos de rabia, mucha rabia, porque no hay nada el mundo que justifique que una persona joven nos abandone, porque no hay consuelo cuando ves a una familia destrozada.

 

<<Preciosa! Saps que t’estimem moltíssim i que hi ha una unió especial, que sempre et portarem dins el cor i et sentirem amb nosaltres… ens has ensenyat molt E.B.>>


¡Preciosa! Sabes que te queremos muchísimo y que hay una unión especial, que siempre te llevaremos en el corazón y te sentiremos con nosotras… nos has enseñado mucho E.B.

 

Quizás no he escrito nada interesante pero este blog nació como mi terapia personal y hoy necesitaba vomitar mis emociones, desnudar mi alma o como queráis llamarlo…

 

Y después de todo esto, de vivir una semana frenética y estar en una montaña rusa emocional, cada vez tengo más claro que debemos vivir más la vida, disfrutar de cada pequeña cosa, en cada acción diaria puede existir la magia si estás dispuesto a verla y si cada día es un regalo ¡CELEBRÉMOSLO!

 

About vanessa

Soy Vanessa, Estoy casada con mi otra MITAD, lo escribo en mayúsculas porque quiero que se entienda bien, no podría tener un mejor compañero de viaje, es mi confidente y mi mejor amigo… le quiero de forma incondicional y es el padre de mi tesoro más preciado, mis hijos Èric y Martina. Soy súper mami de mellizos, lo de súper no es porque yo lo crea, simplemente es que ser mamá de gemelos o mellizos ya viene de serie con ese título honorífico, a la fuerza hay que serlo. Y en mi vida idílica un día el cáncer irrumpió. Con el diagnóstico bajo el brazo, el alma rota y la fuerza por las nubes me decidí a escribir este blog, un hoja en blanco aguanta lo que le echen y así empezó mi terapia. Aquí encontrarás los episodios más duros de la enfermedad narrados en primera persona, un desahogo en toda regla. Mis proyectos solidarios, que en realidad son de todos. Y un trozo de mi corazón en cada post que escribo. Esta es mi vida, no tal y como la soñé de niña, pero es así y la vida hay que aceptarla, porque pese a todo… la vida merece la pena. Ahora soy más feliz, mi vida es más intensa, agradezco cada nuevo día y le grito un gran SÍ, A LA VIDA, sí a vivir y no sobrevivir, sí a ser feliz, sí a disfrutar, sí a sentir… Nunca sabes cuando la vida va a sorprenderte, es bonita y cruel a partes iguales pero me gusta pensar que pase lo que pase seguiremos bailando, sin importar la canción que suene. ¿Bailas conmigo?

6 Comment On Mi montaña rusa emocional…

6 Comments On Mi montaña rusa emocional…

  • Al-bita84 Responder

    Animo preciosaaaaaa!!!! Felicidades por la llegada de Aniol!! Y miles de besosal cielo por esa estrella!!

  • lurdesmb Responder

    un GRAN peto al cel i un somriure molt GRAN a les meves germanes!!!

  • Annagutix Responder

    Felicitats per aquest blog, fa dies que et llegeixo però encara no havia dit res. Personalment tb passo un moment personal complicat ja que el meu fill de 2 anys està en tractament de quimioterapia. Mil vegades he dit allò de: tant de bo m’hagués passat a mi i no a ell… El teu blog m’ajuda a saber algunes de les sensacions que sent el meu nen i m’anima a tirar endevant sempre amb un somriure. Ànims i força!

    • Vanessa Responder

      Hola preciosa, no saps com entenc el què dius…. l´única cosa que em va venir al cap al conèixer el diagnòstic de la malaltia varen ser els meus fills i pensar que era jo i no ells sempre ha sigut com agafar aire fresc i veure que tot és més fàcil, sembla que nosaltres som les que tot ho podem aguantar, tot per que els nostres petit no hagin de patir gens. Ara ho visc en primera persona i res del que et pugui dir canviarà l’impuls natural de posar-te al seu lloc sense dubtar-ho un segon, però si els malalts som guerrer, els nens són súper herois reals, poden amb tot, sense tenir consciència del que debò està passant, no coneixen la gravetat de les situacions, el cap no els hi pot jugar males passades, senzillament no estan contaminats i son veritables portadors de felicitat, estic segura de que el teu fill el que necessita es veure feliços als seus pares. No deixi de somriure amb ell, em deixa molt feliç pensar que he pogut ajudar-te una miqueta i si mai necessites res… si us plau no dubtis un segon en demanar-ho. Mil petons per a tu, la teva família i sobretot al teu súper heroi.

  • Esther Responder

    Bon dia, avui he conegut el teu blog i me l’acabo de llegir tot d’una tirada. I primer de tot, GRÀCIES. Gràcies per compartir la teva experiència, les teves emocions, els teus sentiments, i la teva vitalitat. Sóc conscient, de que deus tenir dies de tot, només vull donar-te el meu suport per aquells dies que no siguin tant bons com vulguéssis. Suport per tirar endavant. M’agrada molt la cita que has fet de la teva amiga, de que tenim dret a endar-nos, a rabiar, a cridar i a tot, però quan acabem, hemd e continuar endavant, i que tots ens podem aplicar, perquè tot el que vius i expliques, es pot aplicar al dia dia de tothom, a la manera de viure la vida, de gaudir-la i de celebrar-la. Jo tinc 35 anys i un nen de 2 anys, i també m’ha agradat quan en un post pas comentar el gaudir del soparet amb la teva filla, quan en un alter moment segurament estaries neguitosa perquè no se sopava ella soleta.
    Amb això només vull dir-te que amb el teu post, ajudes a les persones que també tenen càncer, i a les que no, també. Perquè tots els camins, el teu, el meu, el dels amics, familiars….busquen el mateix. Ser feliç en aquest camí. Una abraçada molt forta. Força per aquestes pedres quees posen al camí, no deixem que perturbin la nostra felicitat.

    • Vanessa Responder

      Moltíssimes gràcies, no saps com és de gratificant llegir un missatge així. Vaig començar a escriure com a teràpia personal, vaig pensar que a mi m’aniria bé i que algun dia els meus fills tindrien una part de la seva vida que quedaria escrita…. mai m’hagués imaginat que el meu crep arribaria a aquí, a tantes històries compartides, a tantes persones que s’han creuat en el meu camí i sobretot a tantes persones maques que passen de desconeguts a ser vitals a través de cada petit comentari.
      A mi el càncer m’ha canviat la vida i no em refereixo a la malaltia, això queda clar que és una patacada i suposa un daltabaix a la vida de qualsevol, m’ha canviat la vida per bé, m’ha fet posar en ordre les prioritats i veure les coses des de un altre perspectiva. Penso que la vida és màgica i tantes vegades estem capficats amb tonteries que no apreciem el moment, lo veritablement important, el present, el ara i aquí… com el capítol del platet de sopa de la meva nena (aquell va ser un dia important).
      Pots pensar que estic boja però a casa vivim amb el càncer i per a nosaltres tot és una aventura.
      Mil gràcies per escriure’m, t’envio mil abraçades!

Comment Form

Scroll to Top

Si continuas utilizando este sitio aceptas el uso de cookies. más información

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar